Un gat no tindrà mai la força ni les dimensions d’un lleopard. No importa. Des de la seva magnitud pot intentar ajudar a entendre o fer més (o menys) intensa la vida. Amb aquest punt de partida i amb, en la ment, el record del film La vida es silbar, de Fernando Pérez, (tendríssima coproducció cubano-espanyola, amb una esplèndida fotografia de Raúl Pérez Ureta), voldria escriure per ajudar la gent. Ajudar a entendre’ns i a respectar.
M’iniciava, humilment, en l’escriptura teatral el 1998, de manera autodidacta. Després d’assistir d’oient a les primeres lectures en veu alta de Cel de nit, de Susan Yankowitz, que preparava l’AIET (Associació d’Investigació i Experimentació Teatral, vinculada a la Universitat de Barcelona), que muntaven en Ricard Salvat i l’Ima Ranedo, vaig decidir que volia escriure.
Com un cargol, cada dia s’haurà de millorar. I el que es vol comunicar, sí importa. Potser no amb tanta intensitat com voldria Edward Bond, Bernard-Marie Koltès o Michel de Ghelderode però en tot cas posarem un granet de sorra a fi que molts arbres no deixin d’existir.
Ara per començar, et dono la benvinguda a la meva pàgina.
Rosa M. Isart
